dimecres, 30 de juliol del 2008

Part I

Avui m'agradaria tornar-me a atrevir amb la narrativa de ficció. Aquesta vegada, però, serà un lliurament per parts, un relat que no comença i acaba avui, tot en un, sinó que anirà tenint capítols durant els propers dies... Quan arribi al capítol final, us aviso, don't worry! :)

Ja em direu què us en sembla... ;)

Tothom li deia, sí, però a la Glòria no li importava. Ella a la seva. Per una vegada a la vida, malgrat no ser la seva dinàmica general, s’havia deixat endur més pel cor que pel cap... Però el desenllaç estava cantat des del començament!
Ben cantat, sí... però la Glòria devia ser sorda al principi, perquè fins que li va caure la bena dels ulls no va ser capaç de copsar les notes d’aquella maleïda melodia! I quan ho va fer la van eixordar... eixordar de tal manera que, fins que una altra melodia molt més dolça no va entrar a la seva vida al cap del temps, hi va anar sentint malament, sordejant, vaja.
Llavors tot va tornar a ser harmoniós i ple de joia altra vegada, llavors hi va tornar a sentir bé; però durant un temps, poc temps, tanmateix més intens que mai, va viure encegada per unes notes distorsionadores que ara desitja no haver de tornar a sentir mai més, ni per casualitat.

El subjecte en qüestió es deia Llorenç. Amb la Glòria no havien parlat gairebé mai més de tres o quatre frases de cordialitat seguides. Pertanyien a la mateixa associació, una mena de grup una mica curiós de col·leccionistes de litografies antigues amb qui es reunien cada divendres i cada diumenge, dels últims 3 mesos de l’any, per preparar l’exposició nadalenca que cada any hi havia al casal cultural de la ciutat. El Llorenç era un home discret, passava dels trenta, una mica calb i amb ulleres, estava casat i la seva dona també anava a les reunions de grup, tenia una veu punyent, d’aquelles que no deixen indiferent, i, malgrat que sempre mirava de passar tan desapercebut com podia, era força popular al grup, ja que es tractava de bona part de la seva colla d’amics de tota la vida. Això li donava, en certa manera, una confiança de moviment i d’actuació que pocs tenien al grup. La Glòria, en canvi, havia arribat a entrar en aquell grup una mica de casualitat: coneixia la cosina d’una amiga que hi estava ficada, i una mica engrescada per l’una i per l’altra, s’hi va anar involucrant. Sense gaire veu ni vot, al començament, tanmateix. Els primers anys, potser va ser capaç d’aportar només un parell de litografies al conjunt, però a mesura que passava el temps, se sentia més còmode entre aquella gent, i al final ja tenia força pes al resultat final de l’exposició anual.
La Glòria no tenia parella, feia més d’un any que ella i el seu xicot s’havien separat per desavinences diverses (per estar més estones discutint que no pas contents, més valia deixar-ho córrer, deia ella); feia poc que havia acabat de fer els 22 anys i es pensava que la vida ja només li podia oferir alegries, que de disgustos ja n’havia tingut prou! Però poc sabia que no havia viscut ni la meitat de coses que llavors, més endavant, la farien créixer com a persona i com a dona. Que n’hi quedava, encara, de camí per recórrer després d’aquell Nadal caòtic...


Continuarà...